Assignatura Seminari de contextos i sistemes de l'art - Aula 1
Públic

Guernica es Guernica por la vida que ha tenido (Plasencia, 2023). Un objecte material construït a base de fusta, tela i pigment, fruit d’un sentiment impulsiu arrel d’un esdeveniment esfereïdor que va ser capaç de transgredir en moltes fronteres geogràfiques, polítiques i socials.

En la fotografia Dones contemplant el Guernica al Museum of Modern Art de Nueva York (Nova York, 1948) les dones no admiren tant la bellesa de les formes com el missatge antibèl·lic de la peça. La obra artística se entiende como una sinécdoque representativa de una experiencia global (Zolberg, 2003). El quadre té el poder polític i simbòlic de transgredir el bombardeig a Guernika per a esdevenir quelcom més gran que unifica moltes veus arreu del món amb un discurs contra la violència.

 Aquesta imatge ens demostra la importància que tenia i té el fet d'"anar a veure el Guernica".

És un quadre d’estil cubista on les formes desconstruïdes, però reconeixibles, desenvolupen un relat esfereïdor a través d’unes escenes cruentes. Un relat que no se centra en: de quina guerra es tracta, de quines persones van morir o qui va propiciar l’atac (evidentment un context importantíssim) sinó en el missatge universal antibel·licista; això ens demostra la potència del quadre independentment del seu context real.

Es tracta d’un poder que ha anat adquirint l’obra de manera progressiva, un poder que se li ha anat atorgant pels seus estrets lligams simbòlics que el públic general li ha anat associant. Guernica ha sigut i és una imatge que congrega una sèrie de discursos en defensa de la vida humana, dels drets civils i la pau i la denúncia de moltes injustícies socials, convertint-se així en una icona a escala mundial. Las fronteras de las obras asrtisticas estan perpetuamente sujetas a redifinicion (Zolberg, 2003). És una pintura atemporal que té la qualitat d’adaptar-se a molts i diferents escenaris, essent el seu significat quelcom universal capaç d’actualitzar-se constantment. La recepcion del arte en sí es un fenómeno plural que, con cada relectura, contribuye a la contunua re-creacion de las obras artisticas. (Zolberg, 2003).

Resten pocs documents que conservin imatges reals del bombardeig de Guernika, entre ells el vídeo Bombardeo de Gernika (Guernika, 1937). Una finestra al passat on podem entendre la magnitud de la tragèdia amb les vistes de la ciutat destruïda, el rescat de les víctimes i la fugida de la població, imatges posteriors al fet del bombardeig. La iconografia del quadre de Picasso reflecteix les escenes o problemàtiques generals en el si d’una guerra o d’un fet catastròfic: incendis, destrucció, mort, descontrol, desorientació, etc. Sempre evitant el seu lligam directe amb la ciutat, construint així un relat que embolcalli qualsevol guerra. Són temes molt amplis on tothom pot tenir algun lligam personal o simplement de solidaritat. És un missatge que causa gran simpatia i reconforta si el transmetem o el reproduïm, ens fa formar part de la causa. Entenem per causa l’intangible, ampli o impersonal en el qual ens és necessari de construir un lligam personal, privat, a fi de poder aconseguir una experiència immersiva amb l’esdeveniment, en aquest cas, de Guernika. L’objectiu de tot plegat és el de poder transmetre tota la sèrie de valors esmentats anteriorment.

Un vídeo colpidor sobre la destrucció que va provocar el bombardeig.

Amb això, penso que una gran qualitat del quadre és la seva versatilitat no només simbòlica, sinó també iconogràfica. Arran dels recents aiguats a València, vaig veure una imatge de l’il·lustrador Javi Royo en la qual havia sumat un sentit més al quadre: a la part on apareix la dona que crida amb els braços enlairats, li va afegir fang a la part inferior. D’aquesta manera, en el missatge de solidaritat i de catàstrofe on persones hi han perdut la vida, s’hi suma amb molta naturalitat el context d’uns aiguats, més enllà d’un context bel·licista.

Imatgede la il·lustració de Javi Royo en suport a València.

En el procés de transformació d’una obra artística hi tenen un paper fonamental els mitjans de comunicació. Van tenir un paper rellevant durant la segona meitat del segle passat, però avui en dia tenen molta més importància. La nostra percepció canvia radicalment si tots els inputs que rebem els veiem a través de la televisió o de les xarxes socials, on sovint trobem ficció o imatges falses o preparades. També la distància física que ens separa de l’esdeveniment o la nostra relació amb alguna experiència semblant al que està passant. El nostre impacte amb la notícia és molt més gran si passa a prop de casa nostra, si els afectats parlen el nostre idioma o si a nosaltres ens va passar quelcom similar. I, per tant, la nostra solidaritat i implicació també augmenta, bolcant-nos molt més en la causa sigui en l’àmbit material o simbòlic; enviant diners o menjar o publicant una imatge de la dona cridant de Guernica amb onades.

Però, i pensant en un esdeveniment que ens quedi, en tots els sentits, més llunyà: què passa quan coneixem o tenim vies per conèixer realment els fets succeïts d’una manera detallada? Des d’un punt de partida impersonal, què passa quan podem tenir coneixament de la causa? Reforço aquestes qüestions amb la imatge relativament recent del nen immigrant sirià sense vida a les platges turques i proposo la següent pregunta: per què apartem la vista d’imatges tan colpidores com la del nen i, en canvi, ens podem passar hores mirant Guernica tot i tenir un rerefons, salvant les distàncies, prou semblant?

Imatge del nen sirià trobat a les platges de Turquia.

En el cas del nen podem saber qui era, perquè fugia, com va morir, qui el va trobar, la seva situació familiar, etc. I això sembla que ens incomoda, que li hem de mantenir les distàncies o l’anonimat per mostrar respecte i que com menys sapiguem, millor. A més, penso que els mitjans (i la població en general) eviten la divulgació d’imatges crues o impactants si tenen una alternativa, i sobretot si aquesta alternativa està vinculada a l’art i al món cultural.

En l'article escrit per Joel Gunter per la BBC s'obra un debat molt interessant sobre quines imatges publicar als diaris i quines no, o si es tracta de fer una excepció.

Crec molt important aquesta perspectiva estètica per Guernica a l’hora de convertir-se en un símbol i una icona de la pau. És més fàcil de reproduir el dibuix d’una dona amb el seu nen mort en braços que no pas la imatge real d’un nen mort. Socialment ens sembla més agradable el fet de denunciar la mort a través d’una imatge al·legòrica que no pas a través d’una imatge real, ja que ens descol·loca i apartem la vista. El públic té el poder de discernir entre quines imatges afecten la sensibilitat i quines altres poden transgredir cap a un nivell simbòlic. La recepció artística és un acte comunicatiu en essència atès que el públic espectador reinterpreta amb la seva recepció els codis estètics llançats pel creador. El públic es converteix així en un espectador-creador, en part productiva del procés de creació simbòlica, procés de creació artística, en definitiva (Eco, citat a Escaño, 2014, pàg. 12) (UOC, 2024).

Com una imatge «inventada o produïda» pot ser més impactant que no pas una fotografia real i descarnada de la guerra. El poder de deixar llibertat a la imaginació és major que no pas la realitat en si: la diferència entre la realitat i la ficció. Ens sentim còmodes davant de Guernica perquè tot i saber que hi van morir moltes persones, no hi tenim una imatge literal i ens sembla una causa noble la de preservar la seva memòria.

En relació amb això, és destacat recordar que la Guerra Civil Espanyola va ser un dels primers conflictes bèl·lics on les fotografies tenien un paper molt important. En un enfrontament directament amb la població, es va fer una difusió massiva d’imatges de les víctimes civils, no només per mostrar el poder militar sinó també per minvar la població. En resposta a aquestes imatges tan impactants i fugint del seu poder manipulador, l’obra de Picasso va simbolitzar un crit contra el feixisme i una icona amb un gran poder polític, com ens mostra la fotografia Membres del Govern d’Euskadi en el Pavelló d’Espanya davant del Guernica (París, 1973). Així doncs, l’obra magna de Picasso ha esdevingut un símbol contra la violència i sempre ha estat present en múltiples manifestacions en forma de dibuixos, vinyetes, cartells i pancartes, fent créixer la seva fama fins a assolir un nivell mundial.

La pintura, exposada en una gran exposició artística a París, rep la visita política dels Membres del Govern d'Euskadi, visibilitzant i reivindicant així la seva simbologia política i social.

Més enllà d’aquest valor simbòlic i polític és important destacar el poder que té l’obra per fer públic o popular un fet tan esfereïdor com el d’un bombardeig. El fet de democratitzar a nivell mundial un conflicte polític molt fosc amb unes conseqüències tan nefastes; convertir una desgràcia en quelcom popular. Tan popular com una qüotidiana postal com la que va enviar Denise Loeb a Alfred H. Barr Jr. (París, 1937) fent-lo coneixador, entre altres medis, d’aquesta obra i desenvocant finalment en una gran exposició al MoMA.

Una senzilla i comercial postal que acaba formant part d'un recull de documents importants en relació a la obra a la qual fa referència.

Arreu on era exposat, Guernica no deixava indiferent. La seva imatge no només representava d’una manera única el conflicte bèl·lic espanyol, sinó que es tractava de l’obra més recent de l’artista més important del moment. Tots els museus i institucions demanaven poder tenir-lo exposat, ja que denotava un gran prestigi, fins al punt de comparar una exposició de Picasso amb una de Van Gogh, com podem llegir en la Carta de Willen Sandberg a Pablo Picasso (Amsterdam, 1953).

Les altes esferes i la població estan entusiasmats amb l'obra de Picasso.

En totes les exposicions en les quals participava Guernica sempre ocupava un paper protagonista, ja que d’aquesta manera el museu s’abanderava del privilegi de tenir-lo i demostrava medis de protecció i preservació de la gran peça. Tot i que Guernica pertanyia a Picasso, moltes institucions demanaven poder exposar el quadre i havien de demanar permís a l’autor, que tenia sempre l’última paraula.

El punt clau perquè Guernica esdevingués una obra tan important en l’àmbit mundial és la seva característica d’obra itinerant, ja que d’aquesta manera s’apropava d’una manera física al públic. Aquesta oportunitat de poder mirar en directe i de molt a prop una obra de tal envergadura va propiciar la proliferació d’un ús de la seva imatge amb un caràcter molt més popular, més enllà del marc museístic.

El resultat esdevé amb un complex mapa a escala mundial que mostra un sense fi de relacions que va augmentant amb el temps. Una obra que, com diu Zolberg, va adquirint significats i sentits nous a mesura que van passant els esdeveniments. Guernica es Guernica por la vida que ha tenido (Plasencia, 2023).

FONTS D’INFORMACIÓ

Document principal.

  • Nova York, 1948. Dones contemplant el Guernica al Museum of Modern Art de Nueva York. Enllaç: https://guernica.museoreinasofia.es/documento/mujeres-contemplando-guernica-en-el-museum-modern-art-de-nueva-york

Documents secundaris.

Altres fonts d’informació.

Lliurament activitat 2