És un tòpic, però des de ben petita que sé que vull dedicar-me a l’art. A casa en teníem molt, d’ambient artístic. Sempre que podia dibuixava, com tots els nens i nenes amb inquietuds artístiques, però m’apuntaven a repàs d’anglès perquè em costava més. Les meves ties i la meva mare van engegar un negoci d’estampació sobre roba el 1995, el qual van continuar la meva tia i el seu marit fins que s’ha anat apagant amb el pes de la crisi(s) entre els anys 2010 i 2015. Jo parteixo d’aquí: el context social de la meva generació és molt ric, però a la vegada té uns valors molt pobres. Tenim moltes ganes de fer moltes coses, però disposem de menys eines que la nostra generació anterior. D’això en parlem moltes artistes, sobretot dones: de mantenir els nostres drets i, si podem, afegir-ne de nous, d’embravir-nos a dir les veritats i a no callar més, de mostrar-nos reals i buscar una satisfacció amb la nostra vida laboral. De buscar-li un sentit.
Hi va haver dos punts molt incòmodes, però, vist amb perspectiva, molt importants en el meu desenvolupament personal i artístic: un va ser el moment en què vaig decidir d’alliberar-me i d’alliberar la seda del pes de l’herència familiar, buscant el meu propi camí, sola. L’altre moment important va ser quan, a través de PIMEC, vaig participar en el programa “Consolida’t” i, en una de les píndoles d’assessorament personalitzades, vaig rebre el cop de realitat que va capgirar-ho tot, aconseguint encaixar totes les peces.
Sentint-me en un camí sòlid per créixer, en un ambient segur on experimentar i en un moment de necessitat pictòrica, va ser quan vaig començar el projecte “Maternitas”. Penso que tinc una eina d’expressió poc convencional i un missatge molt important respecte a la situació de la dona, amb una relació ancestral que necessita un repàs urgentment: la dona i el teixit. Un dels meus primers referents clars és Louise Bourgeois i la seva percepció de família, mare i aranya teixidora, juntament amb la manera com Marina Abramovic aborda les temàtiques socials. També com Judy Chicago treballa les artesanies associades a les dones per reivindicar el feminisme. Amb tot, són molt importants els referents catalans, com Aurelia Muñoz (enguany el seu any), amb altres dones artistes contemporànies tèxtils de l’artesania catalana com Francesca Pinyol i Kima Guitart, les quals compartim fires i experiències.
Un dels primers llibres i un referent literari de molt de pes en la meva obra és “Mama Desobedient» d’Esther Vivas: un llibre que parla de maternitat, però que es troba a la secció del feminisme de les llibreries. També «Malas Mujeres” de Maria Hesse, on posa de manifest l’origen de moltes connotacions “femenines» amb grans referents clàssics i moltes il·lustracions simbòliques. A través dels estudis a la UOC, tinc altres referents literaris com Isabel Lorey (2008. Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales), María Ruido (2004. ¡Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora.) i altres escriptores com Vera Zolberg i Howard Becker, entre altres, els quals m’han obert moltes perspectives socials del món de l’art, aliens al fet artístic, però totalment necessaris per a la realització d’aquest, posant paraula a moltes realitats i problemàtiques que, lluny de ser aïllades, formen part d’un gran conjunt invisibilitzat.
A més de tots aquests, també tinc molt present contingut feminista i social a les xarxes socials, de caràcter audiovisual curt i directe, però igual de potent: perfils com @tetayteta i @salander33 treballen per visibilitzar notícies i problemàtiques i denunciar situacions de caràcter social i femení.
A tot aquest rerefons, s’hi suma l’article de El País “Así cambia el cerebro de las mujeres antes y después del embarazo”, un estudi sobre la neuroplasticitat en el cervell de la dona durant el període de gestació: l’inici d’una línia de treball per la investigadora Susana Carmona Cañabate.
A un nivell més general i en un àmbit historicoartístic també tinc com a referents grans artistes com Frida Khalo, Remedios Varo, Keith Harring, Egon Schiele, Antoni Tàpies, Antonio Saura. M’interessa especialment el canvi històric cap al moviment Impressionista i la situació contextual de l’art modern. La majoria dels meus referents tenen en comú que, a través de les seves accions artístiques o culturals, proposen un trencament amb la situació socialment preestablerta, i que per això són socialment descartats.
La temàtica que vull abordar en el meu projecte és la maternitat des d’un punt de vista feminista: trencar els esquemes tradicionals, mostrar la maternitat real, l’ambivalència, els processos mèdics, els canvis físics, la càrrega mental, etc. Primerament, he estat pensant llocs on la maternitat té un pes important, com per exemple hospitals, però després m’he adonat que de mares n’hi ha a tot arreu. Per tant, he fet l’exercici a la inversa: quin lloc pot tenir els valors contraris i oposats als del meu projecte, i d’aquí ha sorgit la idea de l’església. En la nostra cultura religiosa occidental, cristiana, els valors referents al roll de la mare són basats en mites, en la història, agafant uns rols convencionals amb una mentalitat obsoleta.
Aquesta idea ha anat agafant sentit a mesura que anava destil·lant arguments: en les meves obres de la sèrie “Maternitas” utilitzo elements com l’ametlla on es col·loca Déu en les imatges Romàniques, que té la mateixa forma que la vulva. Altres elements com el pa d’or per parlar del diví i valuós, que sovint representa a la criatura, un or que va molt lligat amb les estampes cristianes. També parlo de la taumatúrgia, és a dir, la màgia que fem les dones per crear vida i que a la vegada són vistes per la religió com a bruixes, essent aquestes assenyalades pel cristianisme (tot i que quan un home fa màgia és un bruixot: home poderós i bo). Les bruixes van ser dones independents i lliures, feministes avui en dia.
En tot aquest discurs, també hi ha el fet que nosaltres no som una família religiosa: per a mi la religió és una història i crec que serà molt important el meu punt de vista ateu. Per acabar-ho d’arrodonir, i lligat amb les bruixes i l’ateisme, el meu nom de naixement és Morgana: no estic batejada i no tinc sant. Crec que aquest és un punt molt poètic.
2. Què és el que m’afectarà? Què és el que afectaré?
M’agradaria que les noves peces a crear tinguin unes característiques formals i conceptuals properes a la religió més evidents que els treballs ja fets, és a dir, mostrar una relació opositaria més clara entre la religió i el feminisme.
Serà molt curiós de saber la resposta de les esglésies on es proposi aquesta exposició. En altres casos semblants, ens han prohibit l’exposició d’elements que tinguin un caràcter vulgar o s’hi vegin parts del cos inapropiades. Considero que en les meves peces la presentació de la vulva, per exemple, és molt bàsica i abstracte, sense cap element realista que la pugui identificar com a tal.
En aquest sentit, l’exposició es podria acompanyar de col·laboracions com performances en clau feminista. Això seria un reclam per al públic i faria augmentar la intensitat i el xoc del missatge. Una església es podria transformar temporalment en quelcom oposat als valors que té.
Em considero una artista de gran format i això implica tenir la previsió d’un lloc on poder exposar aquestes peces grans; una església compleix aquest requisit. Amb uns sostres molt alts, parets disponibles a les ales laterals, inclús un espai expositiu central on hi ha l’altar. Crec molt interessant la relació que pot sorgir amb els elements sacres tradicionals: he exposat diversos cops en esglésies i m’he trobat casos on l’església retira les estàtues per facilitar l’exposició i llocs on no ho fan.
Altres aspectes que crec interessants per investigar són: la sexualitat prohibida dins la religió o explorar la bíblia en sentit feminista. També explorar la idea de la dona artista: no es tracta de donar visibilitat a les dones artistes del llarg de la història, sinó de saber entendre el perquè no van poder dedicar-s’hi a temps complet (cosa que continua passant avui en dia).
L’art és un canal divulgador, en aquest cas, reivindicatiu de la maternitat: l’objectiu és treure a la llum temes incòmodes o viscerals i trencar amb les idees preconcebudes.
Crec que és una bona oportunitat per treballar encara a més gran format, ja que l’espai ho podria permetre. Treballar la seda en unes mesures tan grans és un desafiament que em fa goig.
Aquest context va acompanyat del rerefons tècnic: l’artesania de la pintura sobre seda. Com un ofici artesà pot ser revisionat en clau contemporània. El contrast de l’edifici antic amb la presència de l’art d’estil actual.
3. Primeres idees.
– Performance sobre la realitat i biologia del cos de la dona durant la maternitat. Una artista de la performance fa una recreació visceral i real de la maternitat: hi apareix una dona representant el dolor, potser nua per remarcar la naturalesa del fet, amb elements que representin la sang i el visceral del moment, la por, l’alegria i el desconcert.
– Videomapping canviant de sexe els sants i déu: i si déu fos dona? Presentar una idea de món on no existís el patriarcat i la societat fos dirigida per les dones. Proposar canvis en les estàtues fent-los un canvi de gènere i observar l’estrany que es veuen, el sense sentit que poden agafar i el perquè de tot plegat.
– Projeccions i sons ambientals essent una metàfora dels crits de patiment de les dones al llarg de la història provocada per la religió i el patriarcat. Crear una ambientació que, per uns instants, faci viatjar a l’espectador al passat. Mostrar les desigualtats que han patit les dones al llarg de la història i el sofriment que han tingut pel simple fet de ser dones. Situacions com desitjar que la nova criatura sigui nen en lloc de nena, la clausura per evitar embarassos no desitjats per mantenir l’honor de la família, l’obligació social de casar-se i passar a ser propietat d’un home, etc.
– Creació d’un altar on els elements són “coses de dones” relacionades amb el cos de la dona, el cicle menstrual i la maternitat: compreses, tampons, copes menstruals, sostenidors, tests d’embaràs, màquina «saca-leches», pastilles anticonceptives, etc. En aquest punt podríem parlar de les evidents desigualtats biològiques entre els homes i les dones i posar sobre la taula el cicle hormonal dels homes, tot i que gens equiparable.
4. Bibliografia.
La meva bibliografia és basada en matèria feminista i maternal. Els articles giren entorn de la vida pictòrica que han tingut les artistes mares i no mares. El llibre d’Ester Vivas és un llibre sobre la maternitat, però que a les llibreries es troba a la secció del feminisme. Finalment, extractes de llibres que he treballat a la UOC sobre la infraestructura social de l’art des del punt de vista global i femení. Aquí també hi voldria incloure altres PACs d’autoria pròpia que em poden servir de base on treballar.
– Isabell Lorey (2008). Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales. A AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. (p. 57-78). Traficantes de sueños.
– María Ruído (2004). “¡Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora”. A VVAA, A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina. Traficantes de Sueños.
– Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?”. Sociología de las artes. Madrid: Fundación autor (149-161).
– Becker, H. (2008). Mundos del arte y actividad colectiva. En Los mundos del arte. Sociología del trabajo artístico (p. 17-59). Universidad Nacional de Quilmes. ISBN 9789875581470
– Vivas, Ester. (2022). Mama Desobedient. Un mirada feminista a la maternitat. Ara Llibres.
Entre altres.
5. Esquemes, documentació, plànols.
El que crec més representatiu i que em serveix com a base per desenvolupar el meu projecte és l’experiència personal des de diversos vessants:
1) La maternitat: el naixement del Cònan el 2022 va ser una experiència molt dolenta que he anat assumint a través de l’art. La creació de “Maternitas Puerpérium”, entre altres, va ser un recorregut que em va preparar per al naixement de la Galerna el 2025.
2) El meu treball pictòric està fet a través de la pintura sobre seda. Tinc el Carnet d’Artesana en l’especialitat d’Estampació Tèxtil acreditat per la Generalitat de Catalunya des del 2012 (als 16 anys). Un dels meus objectius és ser mestra artesana als 36 anys, ja que el requisit principal és tenir 20 anys d’antiguitat del carnet. En aquesta imatge estic fent una demostració de l’ofici al Design Market by FAD en l’edició del 2025 al Museu del Disseny de Barcelona.
3) Aquest és un esbós d’una peça de gran format. La meva proposta gira entorn de la valentia de passar un segon embaràs després d’una cesària. Tinc la intenció que la peça faci entre 2,50 i 3 metres d’alçada per uns 80 cm d’amplada. El meu objectiu és donar visibilitat i representació a la seda dins del marc artístic contemporani.
4) Hi ha molts temes relacionats amb la maternitat que, per sort, no he viscut: infertilitat, avortament, mort neonatal, entre altres. Persones properes al meu entorn ho han viscut i m’agradaria proposar-les crear una peça a partir del seu testimoni. Crec que aquesta seria una bona excusa per donar llum a temes tabú i reivindicar-los com a realitats.
Fa tres anys i mig vaig esdevenir mare per primer cop, i fa vuit mesos, per segon cop. Fins abans de tot això, la maternitat no era un tema de la meva incumbència, aquestes coses no les coneixes fins que les vius. Aleshores vaig començar a investigar la recentment descoberta maternitat i vaig entendre que gran part dels problemes no són propis, sinó d’una societat antiquada. Aquí vaig trobar la meva àncora; el llibre «Mamà Desobedient» d’Esther Vivas. I és a partir de la reincorporació a la feina quan m’adono de la necessitat de parlar de la maternitat i paternitat reals. D’aquesta situació també en va néixer el projecte artístic «Maternitas», que sembla ser un projecte infinit on poso de manifest els temes més incòmodes de convertir-se en mare.
Segons passen els dies i descobrim noves dificultats, m’adono que moltes dones, i també homes, manifesten el seu descontentament amb la relació de maternitat vers el món. És per això que veig la necessitat de parlar del tema: normalitzar la maternitat real i modernitzar la nostra mentalitat a fi que les mares i pares puguem gaudir de la maternitat i paternitat.
Aquest rerefons el treballo des del vessant artesà (amb carnet professional des del 2012) aprofundint en aquesta tècnica per explorar el món de l’art contemporani a través de la seda com a art d’avantguarda.
Bon dia, la meva proposta té per títol «Vera Meternitas» (en llatí «maternitat real»).
M’agrada utilitzar la nomenclatura en llatí per a aquesta sèrie perquè és la que s’utilitza en el camp de la medicina. La meva peça parla de la maternitat, de la maternitat real. Sóc mare d’un nen de tres anys i d’una nena de sis mesos, i durant aquests tres anys he estat treballant aquest tema des d’un punt de vista transparent i realista (podeu veure la meva obra a l’instagram @morgana.seda ). Treballo amb la seda com a suport per a crear obres que s’apropen més a una instal·lació que no pas a un quadre o a un complement de vestir, intento obrir un nou camí amb aquesta tècnica.
La meva peça de videoinstal·lació consisteix en unes imatges projectades sobre una peça d’autoria pròpia. Aquesta peça té per nom «Maternitas Originem» i té unes dimensions de 150cm x 200 cm aproximadament, realitzada en seda amb la tècnica de la guta i amb pa d’or. Representa el moment de l’albir de la criatura, el moment del part, d’una manera explícita però poètica, la taumaturgia de la mare, el cicle infinit. Sobre aquesta peça s’hi projectarà un vídeo on apareixen les meves mans plenes de «sang» (pintura vermella), en una pica, rentant-se. El vídeo està editat de manera que apareixen repeticions en bucles de petits segons, zooms en alguns moments, buscant augmentar la sensació del visceral.
Primera imatge: Maternitas Originem.
Segona imatge: frame del vídeo que es projectarà.
Aquesta projecció es realitzarà en un espai fosc, neutre, per centrar tota l’atenció a la peça. Hi haurà una llum tènue addicional per a fer brillar el pa d’or i l’ambient estarà rodejat de petites espelmes per a remetre la idea de ritual. Referent al so, encara no tinc una decisió presa: tinc algunes propostes que aniré provant en el moment de la projecció per a veure quina hi escau millor. El so ha d’intensificar l’experiència.
També tinc pensat afegir un ventilador per a provocar un moviment de la seda, però he de comprovar si realment això enriqueix la peça.
Busco una reflexió en l’espectador; davant la falsa idea preconcebuda en la societat de que el moment del part és «estornudar», proposo unes imatges que provoquen un cop de realitat. No tots els parts són iguals, no totes les mares ni totes les criatures són iguals, però un part és un procés fisiològic que fa centennis que es repeteix. És d’ençà del segle XX que s’ha medicalitzat, sobretot des d’un punt de vista masculí i pràctic mèdicament parlant. La reflexió dóna molt de si.
M’agrada molt, i trobo molt important, treballar les meves obres des de la pròpia experiència: l’art és una eina per assimilar i donar significat al que fem i pensem.
Des de fa dos anys i mig que la maternitat ha agafat un paper molt rellevant en la meva vida i, és clar, en la meva obra. Ara mateix estic embarassada del meu segon fill i el tema que voldria treballar és el meu cos com a recipient, com a espai: tinc un cos que m’habita. Ho treballaré a partir de l’estratègia 3: el cos i la seva petjada en l’espai. L’espai seria l’úter, i el cos, el bebè. El meu cos passa a ser un espai que ocupa una altra vida; com l’espai d’un cos repercuteix en un altre cos. Les marques durant i després de la maternitat, tant les visibles com les invisibles. Aquestes poden ser: estries, pell sobrera, gravidesa de la panxa i pits, caiguda del cabell, modificació de la cara, la cicatriu de la cessaria, però també tots els canvis mentals i psicològics que hi ha en el cervell de les mares sobretot, però també dels pares.
Els esbossos que presento donen voltes a la mateixa idea, però els treballo en diferents materials. Giren en torn del meu estat actual: una panxa de 6 mesos i mig, amb estries velles i noves, amb la cicatriu de la cesària del primer part i el melic (que també és una cicatriu, el fil conductor de la vida).
Seguint el meu estil, el material amb el qual vull treballar és la seda.
Semi-esfera de seda organza, a partir d’un motlle rodó, amb arrugues per crear les estries, amb pa d’or a la cicatriu i algun element que faci de melic.
Construir un bust de paper amb làtex, amb la cicatriu tallada i reparada, amb les estries amb pa d’or.
A partir d’un motlle rodó, la seda organza amb làtex alliberant la forma per la zona superior. Amb una seda diferent, vellut o setí, enganxar les estries. La cicatriu, tallada i reparada, amb pà d’or. I el melic amb algun element.
Em decanto per l’esbós nº3 degut a la forma final que adopta la seda i perquè penso que serà (aparentment) el més fàcil o senzill de crear.
A partir d’aquesta idea, treballo aspectes com:
Fugir de les connotacions negatives de les estries i de la cicatriu de la cesària. -> Evidenciar la naturalitat, la importància i la bellesa d’aquestes marques.
La valentia de moltes mares de repetir l’embaràs, tot i la mala experiència del primer part. -> Hi ha un procés d’assimilació d’una experiència que no va anar com s’esperava. És un tancament del «dol» per una experiència que no hem pogut viure com hauríem volgut. També és una reivindicació de la realitat del part, molt allunyada de la imatge que ens han donat les pel·lícules, les xarxes socials o inclús de la que ens ha fet creure la societat.
Reivindicar l’acceptació del cos: les cicatrius i el que representen. -> En alguns casos, la instrumentalització i la violència obstètrica, però també els avenços mèdics que tenim avui en dia, capaços de salvar les vides dels nadons.
A més, hi treballo les fitxes «buit-ple» i «matèria-materialitat» de l’eina Toolkit. Potser també «instal·lació escultòrica», ja que pot tenir una rellevància important l’espai expositiu o si l’obra interactua amb algun element afegit.
L’objecte que he triat és la seda i el meu objectiu és alterar-la mantenint el seu significat semàntic.
La seda és un teixit d’origen històric xinès i de procedència animal, concretament el fil s’extreu dels capolls de l’eruga Bombyx mori. De sedes n’hi ha tantes com tipus, varietats i gramatges de paper. Aquest tipus de seda és la Seda Salvatge o Tussah, un tipus de seda que es fabrica, a diferència de la majoria de les sedes, dels capolls trencats de les erugues. És una seda poc valorada, ja que la seva textura és rugosa i opaca, la seva caiguda poc delicada i és molt complicada de pintar amb tècniques artesanals com la guta o el bàtik atès el seu alt gramatge.
Soc la segona generació d’un negoci d’artesania familiar, amb més de trenta anys de trajectòria dedicant-nos a la pintura sobre seda. Tinc el Carnet d’Artesana en la família del tèxtil en l’ofici d’estampadora acreditat per la Generalitat de Catalunya des del 2012, amb setze anys. La seda forma part de la meva vida tant personal com artística, i des de fa uns anys centro la meva recerca en les seves aplicacions més enllà de les tradicionals, fugint dels estereotips i les connotacions associades erròniament des de la nostra societat.
Lluny dels seus atributs socials de teixit delicat, sofisticat i exclusiu, dedicat íntegrament a la moda, aquest és un teixit extraordinari; admirablement versàtil, amb una alta resistència i perdurabilitat. Té un univers artístic gairebé inexplorat: la seva pintura és incomparable a la resta de tècniques pictòriques i el seu camí artístic està estancat al complement tèxtil.
La meva cerca està centrada en propostes multidisciplinàries; integrar la seda en la joieria artística, el disseny d’interiors, l’escultura viva o també a les galeries d’art.
“Tinc un projecte cultural que m’agradaria realitzar al meu poble, però ara no és el moment. Prefereixo esperar a tenir més temps per a poder-m’hi dedicar amb la màxima atenció possible.” Aquest és un pensament que tinc des de fa dos anys. Han passat diverses coses durant aquest temps que han fet millorar la qualitat del projecte però també augmentar el temps d’espera per a la seva realització. Tinc vint-i-nou anys i la frontera dels 35 no és quelcom que em preocupés, fins ara. La pregunta que proposa Nerea Ubieto en la seva entrevista m’obre una línia de pensament en la qual havia dedicat relativament poc temps. “Qué significa pasar la edad de los 35 en la vida en general, pero en el arte en particular?” És molt interessant com l’artista aborda totes les perspectives que aporta el tema i com moltes d’aquestes es poden aplicar a la realització del projecte cultural ja esmentat, juntament amb les renovadores idees de Javier Rodrigo, ja que el projecte beu molt de la vessant de l’educació i de la millora de la societat en un nucli concret.
Tant Nerea Ubieto com Javier Rodrigo activen uns processos referents a l’educació; a través d’altres agents artístics o institucions la seva feina coincideix en l’objectiu de generar pedagogia. Ubieto se centra en una problemàtica que engloba als artistes i el seu objectiu és el de desgranar tots els aspectes que conformen aquest problema a fi de visibilitzar-lo i fer-lo comprensible a la resta de la societat, artística o no. Rodrigo centra el seu projecte en el sector de l’educació: són com a principals beneficiaris la part juvenil de la societat, però també se centra en la millora de les institucions per a poder aconseguir un resultat òptim en el seu objectiu, com diu Rodrigo (2013) “La escuela tiene la capacidad de transformar la sociedad”. Són dos agents socials que desenvolupen els seus projectes en llocs, situacions i un públic molt diferents, però que no només tenen en comú que el seu objectiu és pedagògic, sinó que centren el seu esforç a generar una lectura crítica del seu món per a poder-lo visibilitzar o millorar.
Aquesta seria, precisament, una de les principals controvèrsies: com els dos agents posen en el punt d’atenció una crítica referent al funcionament del seu món artístic: per una banda, Ubieto recalca la complexitat de les dinàmiques i els funcionaments propis del món de l’art, la precarietat laboral dels artistes i la pressió del pas del temps. Referent a la precarietat laboral i a les dinàmiques arcaiques de les institucions, Rodrigo hi coincideix, ja que un dels seus objectius principals també és el de trencar barreres amb les institucions, iniciar un canvi de dinàmiques que fomentin l’autonomia i el canvi dels fonaments rígids per una arquitectura modulable de les institucions per millorar l’educació a fi de transformar la societat per a tenir un futur millor on la precarietat laboral sigui menor gràcies a l’educació en valors que proposa l’escola activa. Rodrigo posa èmfasi en els sacrificis personals invisibles que realitzem per les nostres decisions laborals, que també té a veure amb el pas del temps de Ubieto. Ubieto (2020) diu “Se te pasa el arroz” posant èmfasi a les línies invisibles que posa el temps, sobretot la càrrega masclista de l’expressió a l’hora de voler ser mare. Ubieto (2020) “Los obstáculos que tienes que valorar y si puedes hacerles frente o no”. Rodrigo (2013) “Uno de los retos es como mantener la vida. El feminismo dice como poner la vida en el centro, pero yo diria al revés, no sólo cómo poner la vida en el centro, sino cómo descentralizar el centro y hacer una conjugacion de vida con la pareja y con otro tipo de relaciones emocionales. Somos personas muy apasionadas y nos desborda nuestro trabajo, pero creo muy importante entrar en dinámicas donde lo efectivo y la vida se pongan en juego más allá de la apuesta personal.” Fins a quin punt hem de deixar per un altre moment projectes artístics importants per la carrera artística a causa de la família o a altres obligacions econòmiques? Com diu Ubieto (2020) “Tener que entrar dentro de la maquinaria mercantil normalizada para cobrar un sueldo al mes” o la precarietat laboral de la qual parla Lorey (2008) “La vida, por el contrario (precisamente en su productividad, en su potencia para crear), fue siempre el efecto de tales relaciones. Y es precisamente este potencial creativo lo que es constitutivo de la paradoja de la subjetivación moderna, entre subordinación y empoderamiento, entre regulación y libertad. El proceso liberal de constitución de la precarización como contradicción inherente no tenía lugar fuera de esta subjetivación, siendo su resultado una mezcla de posiciones sociales, económicas y políticas. En este sentido, la «economización de la vida», que en la actualidad es objeto de lamento, no es un fenómeno completamente neoliberal”.
Seguint aquesta línia, Ubieto (2020) diu “¿Por amor al arte? El disfrute es la recompensa del artista”. Sovint els artistes participem en certàmens o en projectes que no tenen una retribució econòmica directa, sinó que dipositem les nostres esperances en la projecció que podria provocar aquesta participació de cara a aconseguir futures feines o projectes. També hem de tenir en compte el preu inicial a pagar per a la seva realització comparant les dues vessants, com diu Ubieto (2020) “La catapulta que podria suponer el proyecto o el desgaste anímico que puede suponer su fracaso.”
A partir d’aquí s’obre una nova controvèrsia en la qual treballa molt Ubieto: la por al fracàs. En aquest sentit, Rodrigo remarca el menyspreu i la falta de serietat per part de les institucions. Recolzo aquesta crítica amb l’experiència personal a l’hora de presentar el projecte a l’ajuntament del meu poble, fent-se molt evidents la diferència d’objectius amb intenció simbòlica, social i cultural proposats en el projecte amb els interessos de capital simplement de valor econòmic de l’ajuntament. Entenent com a “intenció”, segons el Glossari de la UOC, “el propòsit de l’acció, és a dir, les conseqüències que es busquen i que se n’esperen.” En aquest cas, el de fomentar l’esperit crític, recuperar els lligams intergeneracionals i crear noves dinàmiques de xarxa local i coneixement històric, entre altres, en un context social molt concret i localitzat. Entenent per context social, segons el Glossari de la UOC, “tota aquella realitat, afectada per la vida humana en societat, que, en coincidir en l’espai i el temps, constitueix l’entorn que envolta o engloba qualsevol objecte, agent, acte o fet.” Les institucions, sovint alienes a aquestes característiques, com diu Ruido (2004) “Al propio miedo u a la imposibilidad traducida en autocensura, se une el silenciamiento en la recepción, merced a las entrechas relaciones entre la produción, la distribución y el consumo, un círculo de difícil acceso u más compleja ruptura, que hace casi impensable la presencia de construcciones visuales no reproduictivas, excepto cuando actúan como pequeñas incursones “políticamente correctas” destinadas a producir una plusvalía simbólica muy concreta (una ilusión de conflicto falaz o de pluralidad aparente, por ejemplo) o cuando están a punto de ser asimiladas u convenientemente desactivadas (un proceso constante) por los códigos hegemónicos.” Rodrigo també s’uneix en aquesta direcció quan diu “Poder entender que hay comunidades de aprendizaje que no se estan abordando. Actulmente a los museos hay el gusto fácil, es decir, hacen inclusión social, trabajan con colectivos, desarrollan pedagogías radicales o esperimentales, pero lo interesante es que haya un efecto de desborde colectivo, que es hacia afuera, un desborde que genere otro modelo de pedagogía instituyente, que construya otra institucion.” Les institucions tenen un pes fonamental a l’hora de decidir l’èxit d’un projecte, però s’han de tenir present aquesta sèrie de factors desavantatjosos mencionats per Rodrigo i Ruido. Amb tot, encara té més sentit si hi afegim la lectura indispensable que proposa Ubieto (2020) “la responsabilidad que recae sobre los artistas. Si triumfamos o no, es nuestra culpa.”
Tenint presents totes aquestes idees mencionades, no és d’estranyar que molts artistes ens sentim perduts en algun moment de la nostra vida laboral, com diu Ubieto (2020) “El rechazo, la invisibilidad, la frustracion, estar perdido, la incertidumbre… Son temas muy presentes en los artistas.” I és en aquest punt en el qual hem d’afrontar una decisió molt important, que influeix en la vida personal i laboral. Com diu Ubieto (2020) “”En el exit reside el éxito”, y yo añadiria que en el exit esta el éxito, en el exit del mundo del arte, es decir, en la salida del propio mundo del arte hacia otros mundos, precarios o no, que permitan, no tanto triumfar, pero por lo menos mantenerse en el mundo del arte.” A vegades, hem de canviar la perspectiva que tenim del nostre futur i saber aprofitar al màxim el nostre entorn. Sovint ens passa que tenim les eines, però no sabem en quin ordre utilitzar-les. La meva experiència personal, en aquest sentit, va ser quan una oferta laboral a l’escola del meu poble va completar i donar molta coherència a la idea del projecte que feia anys que tenia al cap. Així doncs, com aquest desencadenant laboral va encaminar el meu futur com a artista i va assentar molt bé les bases per a la configuració del projecte social; de quina manera ensenyar a l’escola m’ha posicionat davant del meu futur com a artista. Alhora, però, recuperant les idees de Ubieto (2020) i Lorey (2008), la necessitat de tornar a estudiar per a afrontar la vida econòmica, sobretot a l’hora de voler formar una família. L’equilibri que suposa dedicar-se al món artístic i la “sort” de poder sostenir la nostra carrera amb una feina propera a l’art.
Una altra lectura molt interessant que aporta Ubieto (2020), que va lligada amb l’anterior del fracàs, és “el caerse y volverse a levantar. La experiéncia nutre la identidad”. Com els nostres fracassos forgen el nostre caràcter i ens preparen per afrontar noves problemàtiques, obligant-nos a evolucionar i a saber afrontar les negatives. M’identifico molt en aquesta idea, ja que la meva experiència a l’hora de participar en certàmens amb el projecte va millorar la seva qualitat i va fer-lo evolucionar i créixer en sentit, alhora també de preparar-me personalment per l’èxit o el fracàs de la candidatura.
Més enllà dels objectius pedagògics que presenta Ubieto, sobretot enfocats des de l’artista envers la societat, em criden molt l’atenció els objectius pedagògics de Rodrigo, no gaire llunyans dels de Ubieto, en el sentit d’educar el sentit crític de la societat sobre el món artístic o mitjançant aquest. Resulta una manera molt eficaç la d’ensenyar els valors socials a través de l’art a les escoles, i és molt decebedor, com a artista, mestra i mare, que no existeixi la carrera de magisteri en especialitat de plàstica. Això provoca, en molts casos, que l’ensenyança de l’assignatura de plàstica sigui impartida per un/a mestre/a no especialitzat en el tema i que no tingui les eines ni coneixements suficients per al foment de tota una sèrie de valors importantíssims per a la societat. Com diu Rodrigo (2013) “La escuela tiene la capacidad de transformar la sociedad.” I també proposa que “La escuela activa, a lo que va, es que el pensamiento actúa sobre el mundo y lo puede transformar. La escuela activa tiene el propósito de “activar” la sociedad, el contexto local y generar este tipo de desbordes de los que hablábamos antes. Y en ese proyecto de crítica institucional es donde debemos situar cuáles son los parámetros de nuestra escuela activa. Y no simplmenete hacer un “didactismo” o un tipo de educacion que parece muy “mona o hippy” y que da una pátina social que puede ser políticamente correcta en estos tiempos neo-liberales.”
Tot i això, s’ha de tenir en compte que l’entrevista realitzada a Rodrigo és del 2013 i que, des d’aquell moment, les institucions han canviat i evolucionat molt; part del seu discurs ja s’ha incorporat al teixit institucional, com es pot veure a la publicació de la LOMLOE del 2020 i dels Real Decrets d’ensenyaments mínims, que porta a la modificació dels currículums a Catalunya entre el 2022 i 2023 i que té en compte alguns dels plantejaments que aporta Rodrigo com, per exemple, la personalització de l’aprenentatge i aprenentatge al llarg de la vida, pel que fa a l’individu (l’alumne) i a l’escola com a agent transformador de la societat, pel que fa a l’esfera col·lectiva (la ciutadania). En particular, la normativa general dels programes d’innovació és del 2015, i des d’aleshores el Departament d’Educació ha implementat tota una sèrie de recursos molt complets i interessants relacionats amb les competències clau en educació artística i cultural, que vetllen pel foment dels valors patrimonials, artístics i de societat amb un programa que prepara consistentment al professorat, dotant-los d’eines i pràctiques molt completes i funcionals. L’objectiu d’aquests programes d’innovació pedagògica, com “Ara Art” o “Apadrinem”, amb una duració de tres anys i que finalitzen amb un certificat per al professorat, és el de fer contactar a l’escola amb agents externs, ja sigui en col·laboració amb una escola artística, un equipament cultural, o institucions, entitats i associacions artístiques, amb l’interès que la comprensió no es quedi en uns sabers que es donen a l’escola, sinó de projectar-los de manera que tinguin unes implicacions més grans i a llarg termini. Aquests programes d’innovació promouen la transformació dels centres educatius a partir de les arts.
BIBLIOGRAFIA
Francisco Vázquez (2002). Espacio social, capital y clases sociales. A F. Vázquez, Pierre Bourdieu: la sociología como crítica de la razón (p. 90-115). Montesinos.
Isabell Lorey (2008). Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales. A AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. (p. 57-78). Traficantes de sueños.
María Ruído (2004). “¡Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora”. A VVAA, A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina. Traficantes de Sueños.
UOC. «Glossari de termes de sociologia de l’art .» Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:
Ubieto, Nerea. «Carta blanca a Nerea Ubieto: Cumplir 35 «, entrevista feta per Maria Pallier per a Metrópòlis. 2020. Enllaç: https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/
Gencat, XTEC – Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. «araArt.» Data d’actualització: 15 de març del 2023. Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:
Gobierno de España. Ministerio de Educación, Formación Professional y Deportes. “Educagob. Portal del Sistema Educativo Español.” Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.