La controvèrsia “Construccions i transformacions de la definició d’artista” té molts vessants molt interessants; la part filosòfica que aborda Zolberg, però també la part més realista, del dia a dia, de la qual parla Lorey. Tal com diu l’enunciat de l’activitat, l’estudi de la sociologia de l’art gira entorn de dues direccions: la que exerceix la societat en la pràctica de l’art i la influència que té l’art sobre la societat. Penso que les dues direccions de pensament es retroalimenten, una depèn de l’altra, però crec que es té poc en compte el concepte bàsic de la creació de l’art. Perquè l’art pugui influenciar i pugui ser influenciat, primer s’ha de crear, ha d’existir com a tal.
La presa de la decisió de dedicar-se a quelcom alternatiu com és l’art implica moltes conseqüències; des d’acceptar la responsabilitat d’emprendre, fins a renunciar a una estabilitat econòmica treballant per compte d’altri. Però abans d’afrontar aquestes condicions, és necessari reunir una sèrie de característiques que permetin la decisió esmentada, com explica el Glossari de Sociologia de la UOC amb la “Teoria de les Espècies de Capital”, és a dir, el “conjunt de béns que serveixen per a produir altres béns”. (UOC, 2024) Aquest tema l’aborda amb molt de detall Lorey amb el llibre “Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales”, en el qual parla de totes les decisions que són imprescindibles perquè un artista es desenvolupi com a tal i totes les decisions que afecten directament la vida personal i laboral. El punt principal del qual parla Lorey és la llibertat “para mantener la actitud que acabamos de sugerir resulta crucial la creencia de que hemos elegido nuestras propias situaciones, tanto vitales como laborales, u de que podemos realizarlas de manera relativamente libre y autónoma.” (Lorey, 2008). Lligat amb això, també parla de la propietat i de la seva importància perque l’individu sigui independent i “libre del sistema tradicional de servidumbre y seguridad” (Lorey, 2008), referint-se a temps passants, però crec que molt presents avui en dia. Una reflexió personal, en aquest sentit, és que el meu marit i jo ens podem dedicar exclusivament a l’art gràcies a tenir una casa en propietat d’herència familiar, cosa que molts amics artistes no poden fer i han d’afrontar un lloguer i, per tant, destinar hores a una feina no artística per afrontar les despeses vitals de l’habitatge.
Més enllà dels elements físics, també s’ha de tenir en compte que es tracta d’una decisió personal imprescindible per a l’autonomia “esta relacion consigo mismo está basada en la idea de tener una naturaleza y eséncia interior; lo que consituye en último término la individualidad única de cada uno” (Lorey, 2008). Ha d’existir la llavor d’un pensament alternatiu per a esdevenir quelcom més individual, amb poder de decisió sobre un mateix, amb pensament crític. “Hasta hoy persiste la idea de que los sujetos tienen la capacidad o la necesidad de modelarse y diseñarse a sí mismos y a su propia vida, de forma libre y autónoma y de acuerdo con sus propias decisiones. No es por lo tanto fácil percibir este tipo de relaciones de poder ya que por lo común vienen de la mano de decisiones propias y libres, como pueda ser un punto de vista personal, y hasta hoy producen el deseo de preguntar ¿quién soy yo?, ¿cómo puedo realizar mi potencialidades?, ¿cómo puedo encontrarme y desarrollar al máximo la esencia de mi ser?“ (Lorey, 2008). I continua amb la conclusió “Básicamente, el gobierno de sí gubernamental tiene lugar en una aparente paradoja. Gobernarse, controlarse, disciplinar se y empoderarse, lo que, en este sentido, significa ser libre.” (Lorey, 2008). Amb aquesta reflexió no puc evitar el pensament que la societat en la qual vivim no només rebutja aquesta actitud sinó que la menysprea, i que qui segueix un estil de vida més comú, se n’orgulleix de la seva decisió d’haver triat el camí fàcil. En general, crec que gran part de la població se sent molt més còmode si algú altre pren les decisions en lloc seu; així eviten la responsabilitat d’acceptar els errors, poden culpar al sistema i gaudeixen de tranquil·litat mental, perdent el control de la seva pròpia vida. “La “economización de la vida” se refiere, por lo general, a ciertas tesis simplificadas: no sería ya solo el trabajo, sino la vida la que estaría en disposicion de los intereses económicos explotadores; no sería posible separar trabajo y vida”. (Lorey, 2008). Sóc conscient que és una reflexió molt frívola i que també hi ha una gran part de la població que no té més remei que formar part del sistema, ja que les seves condicions no són les millors per a decidir sobre la pròpia vida laboral. Per això crec que és tan important el factor de tenir temps: temps per pensar, temps per decidir, temps per emprendre, temps per desenvolupar les habilitats, temps per corregir els errors. Penso que el tret principal característic d’un artista o simplement d’algú que pensa diferent, és entendre el valor que té, ja que el temps és vida.
Una vegada presa aquesta decisió, s’ha de crear art. I és així, en forma imperativa; si crear art en unes circumstàncies normals no és senzill, és encara més complicat si hi sumem una pressió moral i econòmica. Vera Zolberg ens posa en context amb un fragment del seu llibre “¿Los artistas nacen o se hacen?”, procurant respondre la pregunta que porta per títol el llibre. Referint-se a Bourdieu i a Becker, “Ninguno de los dos da por supuesta la existencia del arte como una categoría, sino que consideran que está socialmente construido”. (Zolberg, 2002). Lorey ha explicat molt detalladament aquesta construcció física, tangible, i Zolberg ens apropa més a la part filosòfica de la construcció de la figura de l’artista. Zolberg explica que per a Boudrieu, “cuando se ocupa de las artes y de los artistas, sostiene que una sociología de la creación artistica solo puede conseguir validez mediante una concepción de los creadores como actores dentro de un campo que incluye la producción y el consumo. Como él afirma, «la sociología de las obras culturales debe tomar como su objeto la totalidad de relaciones (objetivas, y también aquellas que se efectúan en forma de interacciones) entre el artista y otros artistas, y más allá de ellas, la totalidad de los actores implicados en la producción de la obra o, al menos, en el valor social de la obra (críticos, directores de galerías, mecenas, etc.) […] Lo que la gente llama ‘creación’ es la conjunción de un habitas socialmente constituido y una cierta posición (estatus), bien ya constituida o posible, en la división del trabajo de producción cultural (y, además, en un segundo grado), en la división del trabajo de dominación» (Bourdieu, 1980: 208-212).” (Zolberg, 2002). Així doncs, el món de les arts, socialment imaginat com un univers hippie utòpic, resulta tenir un esquema social gens llunyà de la societat del sistema de què parlava Lorey. Paradoxalment, el món artístic és elitista.
Tot i això, depèn molt la reacció de l’artista i la postura que adopta vers aquesta situació, i és en aquest punt on, des del meu parer, es divideixen els artistes “reals” dels artistes “màrqueting”. Els artistes “màrqueting” pinten amb l’únic objectiu d’assolir una meta econòmica, destinant molt de temps a la construcció de la seva figura social. Per contra, els artistes “reals” tenen la necessitat de pintar, és quelcom terapèutic, necessari per a la salut mental. L’objectiu de les seves peces és personal, i tot el que n’esdevingui després és secundari. Aquests artistes utilitzen les seves problemàtiques personals com a font d’inspiració per a la creació del seu material artístic, un procés terapèutic, essent el resultat una obra real que posa en focus no només la importància de la teràpia en l’art, sinó també el tipus de problemàtica social que afronta l’artista. “¿Cuál es el origen emocional de la creatividad de estos artistas? Desafortunadamente, conocemos muy poco sobre sus supuestos estados emocionales, y el análisis retrospectivo está obstaculizado por los mitos promovidos por partes interesadas, entre las que en algunos casos se incluyen los propios artistas.” (Zolberg, 2002). Més enllà de la part simbòlica o argumental que implica el fet de crear art, des del meu punt de vista crec en iguals condicions la intuïció artística i la tècnica apresa, sempre que la tècnica s’utilitzi per a donar-se un nou enfocament a sí mateixa, allunyant-se del virtuosisme. “Para la conceptualización de Becker resulta esencial conocer el proceso mediante el cual el arte ocurre o aparece. Nos muestra de una manera convincente que no es, como se afirma en el mito romántico, la acción espontánea de un genio, sino la acción colectiva de una variedad de actores sociales, muchos de los cuales normalmente no son designados como artistas.” (Zolberg, 2002). La inspiració o la sort no existeixen, ni en l’art ni en qualsevol altre món. És una qüestió passional, de perseverança, de saber utilitzar l’eclecticisme i aprendre de la feina feta; la inspiració beu d’un aprenentatge infinit.
Paral·lelament a això també m’ha cridat molt l’atenció el documental de RTV de «Los Oficios de la Cultura» de Raquel Ponce i Soledad Lorenzo, en què descriu el dia a dia o la feina duta a terme en una galeria d’art, cap als anys 2005. Podríem dir, que en un sentit social artístic, la sort sí que existeix, sempre supeditada a una gran feina prèvia, on hi encaixa l’expressió “ser en el moment oportú en el lloc oportú”. Paradoxalment, es pot dir que el principal objectiu d’un artista és entrar dins la roda del sistema: realitzar exposicions individuals i col·lectives, mantenir relacions comercials amb galeries, participar com a artista convidat en grans esdeveniments, realitzar ponències i masterclass…, en definitiva, esdevenir un referent artístic. Un fet que m’ha cridat l’atenció veient el documental és com l’equip de la galeria acull d’una manera tan propera i senzilla l’artista seleccionada.
En definitiva, les aportacions principals sobre la controvèrsia “Construccions i transformacions de l’artista” són, en orígen, el fet bàsic de l’existència de les peces artístiques, que va lligat amb la importància de la decisió primordial que és dedicar-se a un tema cultural i la importància d’aquesta decisió, asumint tot el que implica. En deriva també la reflexió de la dificultat de produir projectes personals i la pressió de treure’n un rendiment econòmic, cosa que acaba desenvocant, molt sovint, a alternatives professionals, artístiques també, com ara impartir classes.
Per acabar, una reflexió que m’ha cridat l’atenció, és quan Lorrey diu que «Se trata de individuos instruidos o muy instruidos, por lo general entre veinticinco y cuarenta años, sin hijos o hijas, en situación de empleo precario de forma más o menos intencionada. Persiguen trabajos temporales, viven sobre proyectos y persiguen contratos de trabajo con varios clientes al mismo tiempo, o al menos uno tras otro, por lo general sin seguro de enfermedad, vacaciones pagadas ni subsidio de desempleo; sus empleos no les cubren la seguridad social y por lo tanto no gozan de ninguna, o sólo de una mínima protección social. La semana de cuarenta horas de trabajo es una ilusión. El tiempo de trabajo y el tiempo libre no tienen fronteras definidas. El trabajo y el ocio ya no se pueden separar. Invierten el tiempo de trabajo no remunerado en acumular una gran cantidad de saber por el que no se les paga, pero que de forma natural se exige y se utiliza en las situaciones de trabajo remunerado» (Lorey, 2008). Llegint aquestes paraules de Lorey no puc evitar de pensar en la pel·lícula de comèdia “Ideocracy” (Mike Judge, 2006) en la que es proposa un món distòpic en el que la selecció natural ha afavorit a la població més simple, ja que el seu nivell de reproducció és més alt que no pas el de la població culta. Això ha resultat en una població mundial extremadament ignorant, fruit del pas dels anys. En aquesta situació hi tenen molt a veure els conceptes de “Gust” i “Nivells de Cultura” del Glossari de Sociologia de la UOC. “El gust, en formar part de l’habitus, contradiu la idea que es constitueix com un do natural. Al contrari, el gust seria construït en la socialització, tant en l’educació primerenca com en el desenvolupament posterior de la vida en unes posicions determinades en el camp social. En concret, diu Bourdieu (2010, pàg. 232-233) que el gust està estretament lligat al nivell d’instrucció o nivell educatiu i, per tant, al capital cultural i, en segon lloc, a l’origen social. El gust també exerceix com a marcador de classe, en permetre la distinció entre classes o entre posicions socials. I també és un mesurador de capital cultural, la qual cosa en permet la reproducció social futura com a garantia de conservació d’aquest capital.” (UOC, 2024). Així doncs, aquest gust va molt lligat amb el concepte de “Nivells de Cultura”: “Sota l’ideal ja esmentat d’un gust basat en la qualitat, i recopilant altres obres anteriors, Umberto Eco identifica dos nivells de cultura: cultura de masses i cultura d’elits. Així, la cultura de masses està dirigida a l’èxit econòmic i, per tant, interpel·la a una multitud, és transversal. La seva intenció és generar emocions i sentiments superficials, satisfà una demanda àmplia i se sol utilitzar com a eina de control, propaganda i fins i tot repressió. Per la seva banda, la cultura d’elits busca satisfer individus més concrets, d’una manera més directa i relacionada amb la seva identitat personal. Intenta provocar una reflexió o fomentar la crítica d’una realitat, no segueix les regles utilitaristes del mercat i, abans que al control, ajuda a l’emancipació.“ (UOC, 2024).
Evidentment, la pel·lícula “Ideocracy” (Mike Judge, 2006) porta la situació a un extrem, tot i que aquest debat personal, a menor escala, ja ens el trobem ara. El problema principal rau en el fet que les persones més cultes, o les que dediquen més temps a les seves professions, han d’eliminar temps del seu espai personal i, per tant, entre altres, acaben formant una família més tard i més petita que no pas la resta de la societat de nivell més baix.
Paradoxalment també, si ens ho parem a pensar, fins a quin punt hem de deixar que la nostra decisió de dedicació professional envaeixi els nostres ideals personals, de família per exemple? Si el temps és per nosaltres, és per nosaltres. Sóc jo qui decideixo si dedico el meu temps a treballar i de quina manera, però sóc jo també qui decideixo si aquest temps l’inverteixo en projectes personals, com l’oci per exemple. Ves si al final acabarem sent esclaus de nosaltres mateixos per la nostra decisió de no voler seguir el sistema, i acabem molt més perjudicats que no pas si haguéssim seguit el sistema. Crec primordial trobar un equilibri entre la realització professional i personal i alhora no deixar altres aspectes de la vida com a secundaris. Són decisions que acabem prenent com a artistes, com a agents culturals i com a persones.
BILBIOGRAFIA
Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?”. Sociología de las artes. Madrid: Fundación autor (149-161).
Isabell Lorey, (2008) «Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales«. En AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. Madrid: Traficantes de sueños (57-78).
RTVE. “Los oficios de la cultura. Raquel Ponce y Soledad Lorenzo” (Vídeo).
UOC. «Glossari de termes de sociologia de l’art .» Data d’accés: 21 de novembre del 2024. Enllaç:
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.